Per fi!!!!

Va entrar amb mal peu al Barça. La desfeta patida davant el R.Madrid, a l'últim partit de la lliga ACB de la temporada 04/05, era un signe premonitori que els dirigents del Barça, no van poder, no van saber, no van voler, prendre en consideració. El contracte amb el tècnic montenegrí, emparaulat feia mesos, no el van voler trencar. Per dues raons, fonamentalment. La primera per dignitat, el que tot acord emparaulat s'ha de complir. La segona, molt més terrible que la primera, era perquè no hi havia pla B. És a dir, no hi havia cap alternativa per part del nou secretari tècnic blaugrana, Zoran Savic, per canviar d'entrenador per si les coses no anaven com havien d'anar. I això era una aposta arriscada d'uns dirigents blaugrana poc acostumats a negociar res que no fos futbol i més futbol. No hi havia cap Sandro Rosell, posem per cas, capaç de trobar un entrenador d'elit, per un Barça de bàsquet descavalcat des del mes de setembre de 2004.

Laporta, amb una decisió incomprensible, vist amb perspectiva, no va voler fer cas del que li deien els responsables del bàsquet blaugrana en el mes de febrer de 2005, Josep Maria Bartomeu i Manolo Flores. L'aposta final era Zeljko Obradovic, que acabava contracte amb el Panathinaikos, el 30 de Juny de 2005, abans, per substituir al dimitit Joan Montes, vindria per acabar la temporada i començar a preparar el terreny, el segon del tècnic serbi a la selecció serbia-montenegrina. Laporta, va dir no. Encara no sabem qui l'aconsellava quan es va negar a acceptar el que li deien els que entenien més que ell d'un esport que mai li ha semblat res de l'altre món. El president blaugrana no sabia on es ficava. A partir d'aquella decisió, el bàsquet es convertiria en un autèntic malson d'una entitat que desprès de l'època Joan Gaspart, per cert el president del Barça que va construir l'equip del triplet de la temporada 02/03, havia quedat molt tocada en el que respecte al futbol. El problema de Laporta, és que el bàsquet és un esport que està només un esglaó per sota de l'omnipresent futbol i on hi ha molts factors a tenir en compte, sobre tot des del punt de vista organitzatiu i tècnic. A més, calia tenir en compte que es venia d'uns anys daurats, que van acabar de sobte. Una històrica escridassada patida per Joan Laporta, en el santuari del bàsquet blaugrana, el Palau Blaugrana, marcaria el punt més baix de la popularitat del president amb els socis maltractats per una directiva a la qui li molesta el factor humà.

L'arribada de Dusko Ivanovic es va vendre com la solució. Un tècnic de garanties, acompanyat d'una renovació gairebé total del planter. L'arquitecte de tot això era un Zoran Savic plenipotenciari que tractaria de recuperar el prestigi del bàsquet blaugrana malmès per unes decisions ridícules presses des de la desinformació més absoluta. La desfeta del tècnic montenegrí davant el seu mestre, Bozidar Maljkovic en aquell cinquè partit del que parlàvem al principi, succeïda, amés, en el mateix Buesa Arena va deixar gelada a l'afecció baskonista, i de retruc a l'afecció culer que veia com un perdedor seria el nou responsable de la banqueta blaugrana. I diem un perdedor, perquè aquest és l'únic qualificatiu que es mereix qui és capaç de quedar-se petrificat a la banda, sense reaccionar, veient com el seu equip es deixa prendre una avantatge de 8 punts en tant sols 58 segons,

La directiva blaugrana, va mostrar ser molt poc joc de cintura, al permetre que aquell home, dur i gairebé sense sentiments fos l'encarregat d'ocupar la preuada direcció de la banqueta blaugrana. Començava un martiri tant pels jugadors, que cobren un plus per ser entrenats pel montenegrí, i per una afecció que ha estat estigmatitzada per fer el que li correspon, demanar responsabilitats a qui ha desmuntat, sense miraments, la feina de tants i tants anys. Dos anys desprès, es va començar a veure algun simptoma de solució. Jaume Ferrer, l'anterior directiu responsable de les seccions, començava a reconèixer que s'havien equivocat quan van obligar als abonats al Palau que no eren socis a fer-se'n. Dos anys i mig desprès, han de donar la raó a qui deia des del primer moment que aquella mesura només aconseguiria una cosa, buidar el Palau Blaugrana. Era i continua sent molt obvi, però els directius moguts per motius no aclarits, atacaven a la base de l'equip. Perquè, el Palau Blaugrana ha estat la pedra angular des d'on el Barça ha crescut com equip a totes les seccions i molt especialment al bàsquet. Si el Barça, és el primer club poliesportiu del món, és gràcies a la màgia del Palau. Atacant-lo, l'únic que s'ha aconseguia era debilitar primer l'equip i desprès a la mateixa entitat. Això és el que Joan Laporta, mal aconsellat per uns assessors sorgits del powerpoint, no va saber, no va poder, no va voler, valorar. Per redreçar el rumb, el que han de fer és, primer tornar a omplir el Blaugrana, segon recuperar la pedrera, tercer decidir quin model de club volem pel bàsquet blaugrana, i quart, trobar les persones adients, guanyadores i il·lusionants que facin possible tot el que hem dit. Perquè l'entitat necessita un bàsquet potent i engrescador. Han d'aplicar la mateixa fórmula del futbol, jugadors carismàtics i tècnics que siguin capaços de treure el màxim rendiment. Tenint en compte una màxima que les darreres temporades s'ha oblidat. Un tècnic s'ha d'amollar als jugadors que té, mai a l'inrevès.

Resumint, ara, només hi ha una sortida elegant. Demanar perdó, abaixar el cap, oblidar-se de consellers tecnòcrates, demanar consell a qui en sap i tornar a començar un projecte amb cara i ulls. I no, com fins ara, que s'han malbaratat milions i milions d'euros en un invent que no s'aguantava per en lloc. Hi ha alguns cops a la vida que un, s'ha de deixar portar per l'instint. I quan el cor et diu que alguna cosa no funcionarà, fes-li cas. Esperem, més ben dit, desitgem, que Joan Laporta hagi après la lliçó. El temps dirà si som uns il·lusos.